i disfressà son aspecte amb el semblant rialler d'un ésser feliç. No m'era pas possible, a mi, fer-ho: les entrecelles contretes, la vista perduda, denunciaven ben bé ma profunda preocupació.
— Que no prens les teves fitxes? —em va dir el pare.
—Escapci, home! En què pensa? —afegí donya Isabel dissimulant.
I jo anava fent maquinalment el que em deien, regraciant els avisos amb una rialleta de beneit que havia de trair-me més i més. Amb quatre trumfos forts a les mans em vaig creure perdut.
— Passo— vaig dir. I, quan el meu pare els veié damunt la taula, començà a fixar-me la vista amb una mirada plena de reconvencions i sospites, ha meva mare em tocà les mans i em va preguntar si em trobava bé. Fins amb ma poca afició pel joc, aquella distracció era en mi inexplicable. «¡Donar-me així, quan sempre m'havia distingit per la meva temeritat!»
Per sort meva, entrà en aquell moment el metge de la vila, que podria substituir-me amb avantatge i calmar els recels de la mare relatius a ma salut.
I fou així: li vaig cedir el lloc, que ell acceptà de bon grat, i em vaig retirar a l'escalfapanxes per a lliurar-me a forassenyades meditacions, enfonsat en l'encoixinat d'una esplèndida butaca. El que vaig discórrer no ho sé: sols recordo que el pensament se m'estimbava i aixecava cada volta més furient, com cavall esfereït i salvatge que debades intentava refrenar.
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/217
Aquesta pàgina ha estat validada.
