Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/216

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


tant de goig com tendresa, un cop despullats, es tiraren als braços de llur mare a recollir de sos llavis la dolça rosada amb què ella regalava cada vespre aquelles tendres flors. Donya Isabel els abraçà més fortament que mai, i no els deixà al llit sense haver-los omplert de petons expressius, febrosencs, com, malgrat la bogeria que els tenia, potser mai no els havia fet.
 Les meves cavil·lacions creixien; el moment s'acostava: havia d'arribar tantost els nens lliuressin el pensament al vol suavíssim del somni. Això aconseguit, donya Isabel obrí son secreter, posà la mà en el pom d'un calaixet interior, i, tancant altra volta sense treure'n res, em va demanar que eixíssim cap a la saleta on passàvem totes les vetlles. Ma confusió fou major. —
 ¿Per què no m'ha deixat quedar aquí com els altres dies i m'ha fet entrar al dormitori? —vaig preguntar-li amb una rialleta de candorosa malícia.
 —Dispensi'm—respongué deixant-se caure en el sofà amb un decaïment tot nou en ella: — tenia por; estic nerviosa, febrosa, fora de mi… —
 I, mossegant-se el mocador, aconseguí d'evitar que se li desnués el plor que l'ofegava.
 Van trucar a la porta. Eren mos pares. Donya Isabel els va rebre com sempre : besà a la meva mare amb tendresa, saludà somrient a mon pare, i, amb el posat complaent de cada vespre, obrí la lacada capsa del tresillo i donà més força al llum. Tot el desconhort, tota la contorbació d'esperit que m'havia deixat entreveure, els colgà al fons de la seva ànima,