Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/215

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


l'alt, i res més, n'havia d'ésserla causa. Jo sabia que entre nosaltres no hi havia sinó l'atracció que uneix dos desterrats. Davant del respecte que m'imposaven les virtuts de donya Isabel, constant-me, a més a més, com era de pregon l'afecte que duia a son marit, mai no s'aixecà en mon cor una veu d'amor que no podia néixer sense l'estigma del crim.
 Un vespre la vaig trobar en el moment de ficar els nens al llit. Vaig intentar quedar-me a la saleta de confiança on altres vetlles l'esperava, tot fullejant algun dels llibres que tenia sempre escampats damunt la taula rodona; però ella s'entestà que l'acompanyés.
 Vam entrar al dormitori, em va fer seure en una poltrona, i, després d'acomiadar la cambrera, començà a despullar la nena petita, deixant que el nen es despullés tot sol.
 Era la primera volta que jo entrava en aquell santuari, on cada nit devien baixar àngels a voladúries (com diria un conegut poeta), tant per delectar-se en els somnis puríssims dels dos nens com per aspirar la flaire, encara que agra no menys pura, de les llàgrimes de la mare. La prova d'afecte que aquella confiança representava per a mi va omplir-me de tendresa ensems que de cabòries. «Sens dubte que aquell vespre volia donya Isabel confiar-me algun secret greu i seriós. Quin seria? Què em proposaria? ¿Em fóra possible ajudar-la, aconhortar-la tan sols?» Confesso que el meu cap es perdia en un mar de dubtes i suposicions complicadíssimes.
 Els nens van dir les oracions de cada nit, i, amb