Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/221

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


bria, darrera les constel·lacions més pròximes, profunditats immensíssimes poblades d'altres estels que encara es veien destacant-se de les immensitats de l'infinit.
 Tot estava en suspensió, com mon esperit mateix; i en aquella quietud universal i en aquell fred anorreador, que havia escombrat fins la pols dels objectes per a treure'ls el color de vida, i en aquell pipelleig constant de l'estelada, descobria jo certa analogia amb la buidor que sentia en mon cor i amb el neguit constant de ma pensa.
 Tan bon punt darejà l'alba, vaig eixir. Ningú de la vila no podia veure'm: fins els pagesos dormien encara. Bis carrers, deserts; l'espai, descolorit; la suspensió universal de vida encara seguint. Desafiant el fred, reprimint el pas per esmorteir el ressò de mes petjades, que esgrunaven la gebrada, vaig arribar a la tàpia que tancava l'hort dels Armengol. No anava errat: el balcó del dormitori de donya Isabel revelava ben bé que ella tampoc no havia dormit. Hi havia un finestró mig obert, pel qual es transparentava encara la llum de l'interior, cada segon més esmorteïda per la que venia de sol ixent. Aquell balcó donava a un cantó de l'hort, i jo el contemplava des de l'extrem oposat. La llarga distància em privava de fer cap senya profitosa: calia recórrer tot el voltant de la tàpia, que donava ja a camp obert, fora la vila, per posar-me a bon tret, i vaig resoldre'm a fer-ho.
 Vaig collir una pedreta i vaig tirar-la amb encert. El llum s'apagà; els vidres prengueren la lluïssor blan-