Rebudes les més ingènues confessions de ma part, informat punt per punt de tot el que m'havia dut a fer aquella atzagaiada, el meu pare prengué el determini d'anar a casa l'Armengol. La casa era plena de gent: tots els aduladors de l'home polític, tots els manifassers de la vila, es trobaven allí. Ningú no els atenia, ningú no els rebia ni en feia cas; però ells no per això baixaven l'escala. Apoderats d'una sala de l'entresol, s'estaven en rotllets, fumant, escopint i comentant en alta veu, i a la manera que cada u tenia per convenient, el que s'havia esdevingut. Anaven a oferir-se, segons deien.
El servei travessava els rotllos atrafegat, collint al pas tot el xàfec de suposicions gratuites, de comentaris errats, d'injúries i calúmnies, que eixien d'aquelles boques desatentades.
Quan mon pare aparegué, hi hagué una suspensió momentània, després un esclat de xiu-xius a cau d'orella; i, en veure'l que s'encaminava cap al primer pis, brillà en tots els rostres aquella rialleta llastimosa amb què les males ànimes celebren l'enfonsament de la reputació envejada.
