Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/225

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


cia de suspendre per unes quantes hores tot judici sobre el que havia succeït i permetre-li una assentada quan son esperit hagués recobrat la calma, o que almenys li donés permís per a escriure-li llargament si és que se n'anava a fora.
 — Ni l'una cosa ni l'altra — respongué bruscament don Pau.
 Però aviat, i com cedint al desig irresistible de desfogar son enuig, afegí:
 — Què en trauríem? Vostè no em convencerà, ni em rescabalarà del descrèdit que sobre el meu nom ha caigut.—
 I, dient això, avançà instintivament, cedint pas a mon pare; cosa que aquest no deixà d'aprofitar per a intemar-se a la cambra.
 Un pic es van trobar dins i veié el pare més calmat l'hereu Armengol, s'esforçà a persuadir-lo que tot el meu acte restava reduït a una lleugeresa, a una indiscreció deguda a ma poca edat, a una deplorable criaturada, desposseïda de tot antecedent, de tota intenció deshonrosa. Però, lluny d'aconseguir son objecte, observà el meu pare que, a mesura que anava relatant detalls en mon descàrrec, l'Armengol s'acalorava més i més.
 — Sap qui és un criatura? —exclamà aquest.— Vostè, vostè, ho és; i fins a un extrem que me'n faig creus. I acabem d'un cop; perquè vostè em posa en un punt tan alt de desesperació, que ja quasi no em puc contenir. ¿Què significa que tractés, la meva senyora, de mostrar al fill de vostè el que guardava en aquell