Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/229

plant, amb el cap baix, aquell retrat, que petonejava i tregava amb llàgrimes constantment, sense descloure els llavis, sense respondre a res sinó per signes. A trenc d'alba saltava del llit, obria la finestra, i, darrera la reixa, els cabells estesos, els ulls esfereïts, el nas més blanc que son rostre de cera, les mans forcejant els ferros, començava a cridar: —Mentida! sóc innocent! Tot és una calúmnia, tot! Calúmnia, Armengol! calúmnia i res més! — El vent s'enduia aquests crits de dol pels immensos espais del camp on es perd la veu humana, i, passada l'excitació nerviosa, requeia donya Isabel en ses quietes melangies.
Quant al meu amic, no havia pogut seguir a la vila, ni suportar el trasbals que a tants cors produí sa impensada imprudència. Condolgut per l'ensopiment de vergonya en què caigueren sos pares, desacreditat allí per a exercir la carrera, capficat dia i nit per la ignorada sort de sa pobra amiga, desitjà la mort, i entrà a l'exèrcit i la cercà amb afany inútilment.
Un jorn, cinc anys després d'aquella feta, arribà amb son regiment a Sant Boi, d'on havien eixit els carlins una hora abans. Aprofitant la parada, entrà a visitar la bogeria. De sobte n'eixí tot groc, els ulls esgarriats tan abstret que ni s'acomiadà de la persona que amb la major complaença li havia ensenyat l'establiment. Un cop a la porta, mirà a un i altre cantó, i es dirigí vers un bosc que d'allí s'albirava.
— Senyor, perdoneu-me!—exclamà. I no havia retrunyit el tret del seu revòlver, que caigué rodó a terra per a no aixecar-se'n mai més.