La burla jugada a l'exaltat d'en Serrallonga, ni sabent-lo en el seu poble, no em tenia prou tranquil. Veient que no li arribaven els impresos, havent fins pogut saber des d'allí que mai no havien vist la llum pública ni El Trueno Gordo, ni El Vengador, ni El Rigoletto, on suposàvem nosaltres que els seus escrits s'havien publicat, ¿no podia tomar, d'un moment a l'altre, a esberlar-nos el cap amb la porra del seu bastó sense dir-nos «Déu te guard, bèstia»? Capaç d'això i de molt més era, en un moment dels seus, en Daniel, i en aquest cas hauria tingut motiu suficient per a exaltar-se fins a tal punt. Però de primer l'enginy de l'Armengol, i una circumstància tristíssima després, ens van treure del perill en absolut.
Per sortir del tripijoc, se li va ocórrer al diable del meu amic callar deu o dotze dies, i despenjar-se, a la fi, amb una carta a en Serrallonga mostrant-se alarmadíssim de no tenir encara rebut del plec en què li havia enviat aquells diaris, i temerós... (amb tant més dol que li seria ja impossible procurar-se nous exemplars per tractar-se de publicacions clan-
