Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/252

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


una ruïna ets ja, és encara més bella, més noble, més digna i més dolça, per a mon cor, que totes les coses noves que et rodegen. Alegra't, avui, casa estimada, que et porto hostes nous. Tots aquells que nasqueren, visqueren i moriren sota la teva teulada els saludarien com a fills. Amb llurs crits i corredisses i fressa despertaran els ecos dels teus patis, de tes sales i corredors, que tant temps ha no han sentit tan dolços sorolls!—
 Mentre això pensava, la joiosa cridòria de mos fills confirmà mes tàcites promeses. Anaven i venien, i cada objecte nou els feia botar de goig i de plaer.
 — Quin pati més gran! —deien.— ¡Que en tindrem, de lloc per a jugar! I, aquell jardí ple de flors, que és nostre? ¿I aquell prat tan gran i bonic, que arriba fins al riu, també? ¿Hi podrem córrer tant com voldrem?
 — Sí, fills meus: tot això és vostre: hi podeu córrer amb completa llibertat.—
 I tot seguit hi corregueren com vol rabent d'ocells escapats de la gàbia.
 Corrien, corrien; i el que encara no podia córrer els seguia amb els ulls, feia picar les manetes, reia i botava de goig en el braç de sa mare!