Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/254

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


nostra filla gran, i ens la tingué mig morta en el llit mateix on morí la meva àvia, on morí el meu avi, on tants avantpassats havien descansat.
 Vaig demanar el metge.
 Aquest fou el segon foraster. Tot entrant va dir:
 Ah, ah! En aquest mateix llit n'he cuidats molts, i alguns n'hi he curats. Molt serà que no la curem també.—
 El doctor la cuidà i Déu la guarí.
 El tifus vingué altra volta, s'apoderà de la segona, i la tingué a punt de morir en el mateix llit. Però el doctor la cuidà i Déu la guarí també.
 Després hi caigueren els dos nois. L'un darrera l'altre, passaren també el tifus en el mateix llit. I, com ens havien salvat les noies, el doctor i Déu ens els salvaren.
 Donàrem gràcies a Déu per tan inesperades cures, i, pensant que ja el mal no voldria fer-nos noves víctimes, vàrem lliurar-nos a la joia.
 Encara teníem un fill més, un fillet, un infantó de quinze mesos que resplendia salut, gràcia i boniquesa en els braços de la seva mare, que el criava.
 Però nosaltres ens dèiem:
 —Déu, que ens ha deixat els nostres quatre fills grans després d'haver-los tingut a les portes de la mort, no voldrà pas malmetre'ns aquest petitet, tan innocent!—
 I, en efecte, la malaltia semblava haver desertat de casa, cansada de lluitar. El petit seguia somrient i alegre, i a casa tot eren balls i cants d'alegria.