Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/259

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.



CAPÍTOL IV


«Vidit suutn dulcetn natum

Morientem, desolatum,

Dum emisit spiritum.»

I


 I vàrem marxar. Vàrem deixar aquella terra on l'aire tan pur, tan bo, tan sa per als altres, semblava que es viciava per a nosaltres sols.
 Vàrem deixar-la de pressa, com qui fuig d'un foc, sense visitar els amics, sense dir-los ni adéu. Els més afectats por la nostra desgràcia vingueren a acomiadar-nos, i amb llurs plors demostraven la poca esperança que també tenien.
 Tota la contrada ens coneixia, i en travessar-la no vaig veure sinó cares tristes, i fins descobrí que alguns ploraven. Aquells que s'acostaven a estrènyer-nos la mà procuraven debades ofegar-se el plor. ¿Era per la pena que els feia la marxa, o bé que ploraven ja el nostre fillet?
 Ah! sens dubte que ens estimaven, sens dubte que