Aquesta pàgina ha estat revisada.
«Vidit suum dulcem natum
Morientem, desolatum,
I vàrem marxar. Vàrem deixar aquella terra on l'aire tan pur, tan bo, tan sa per als altres, semblava que es viciava per a nosaltres sols.
Vàrem deixar-la de pressa, com qui fuig d'un foc, sense visitar els amics, sense dir-los ni adéu. Els més afectats por la nostra desgràcia vingueren a acomiadar-nos, i amb llurs plors demostraven la poca esperança que també tenien.
Tota la contrada ens coneixia, i en travessar-la no vaig veure sinó cares tristes, i fins descobrí que alguns ploraven. Aquells que s'acostaven a estrènyer-nos la mà procuraven debades ofegar-se el plor. ¿Era per la pena que els feia la marxa, o bé que ploraven ja el nostre fillet?
Ah! sens dubte que ens estimaven, sens dubte que
