—Té: aquí ho tens explicat tot.—
Era l'esquela de defunció de don Ignasi Serrallonga.
—Caratsos!—
De cop, ell i jo ens vam prendre aquesta mort com una conseqüència natural dels disgustos, afanys i fatigues passats per aquell pobre home durant la presó de son fill. Xacrós com ja era i de poca naturalesa, tants de viatges desficiosos a Madrid, tantes impressions oposades i hores de defalliment com les que degué passar per a aconseguir la llibertat de la nina dels seus ulls, podien haver acabat ben fàcilment amb ell. El que tenia de recent el succés ens feia encara més versemblant la sospita. Però més tard, un altre vilaniuenc que cursava Medicina i a qui devia l'Armengol l'haver conegut en Daniel Serrallonga, ens va contar el què i el com d'aquella mort.
Oferint-se'ns una relació llarga, ens vam instal·lar en una taula del Suís, gairebé desert en aquella hora de mitja tarda, i, amb un boc per barba davant, en Giberga començà així:
—Endemés, don Ignasi s'ha suïcidat: no ha mort pas com vos pensàveu.
— S'ha suïcidat! —vam exclamar nosaltres, condolent-nos de la desgràcia d'en Daniel i no podent concebre, en aquella edat d'il·lusions, d'esperances, i fins de realitats dolcíssimes, l'absurditat de matar-se.
— Sí: don Ignasi era boig!
—Vaja, ja hi som: la vostra mania!—vaig exclamar jo impetuosament. — Tots els estudiants de
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/26
Aquesta pàgina ha estat validada.
