Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/261

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


cent esperit, pròxim a perdre per sempre els nostres besos i manyagueries, per a anar-se'n (Déu meu!) jo no sé on.
 Aquella mirada, ai!, encara la tinc clavada al cor! A cada instant li tocàvem els peuets. Se li refredaven, malgrat totes les nostres precaucions.
 El temps també era fred. Ens trobàvem dalt del pla de Lannemezan, aquell trist desert de brucs on sols pasturen migrats ramats de magres moltons i vaques. L'aire, ja prou fred per la neu, que arribava bastant avall de les muntanyes, arruixava en aquell moment la deserta plana amb una plugeta de gebre que deixava en cada bri d'herba, en cada branquilló de bruc, infinits rosaris de mullades perles. Els peus del nen es refredaven més i més. ¡Com ens trigava, d'arribar a la Mitja-Lluna!

III


 Hi arribàrem un xic abans que la diligència de Luchon que ens havia de prendre. Mentre carregaven el nostre fato, vaig fer entrar la mare i els nois a la sala de l'hostal.
 Sota l'ampla campana de la llar, hi havia, per tot foc, només un munt de brucs que ho emplenava tot de fum. La mare hi acostà el noi. Algunes dones que es trobaven allí endevinaren ben aviat la causa de la nostra angúnia i els nostres afanys. Una d'elles eixí a buscar llenya seca i trossos de fusta, en tirà un bon munt al foc, i es posà a bufar amb tota la força de