Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/262

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


sos pulmons. Una altra que havia eixit amb ella, tornà duent un bon palet de riera, i, tirant-lo al mig de les brases, ens digué:
 — Amb aquesta pedra ben calenta i embolicada en un drap podran mantenir calentons els peuets del nen durant el camí. —
 A falta d'altre, aquell mitjà em semblà molt bo, i vaig regraciar la pobra dona.
 I, tot mirant com la pedra s'escalfava, deia jo ma¬ quinalment:
 — ¡És ben estrany com tot es combina i està previst, en el món! Potser hi ha milions d'anys que l'oceà va fer rodolar aquest tros de roca fins a arrodonir-lo i polir-lo com és ara. I per què? Perquè un jorn servís per a escalfar els peus mig morts d'un infantó; potser per a conservar-lo a sa mare.

IV


 Per fi pujàrem a la diligència.
 L'estat del nen anava de mal a pitjor, i aviat s'agreujà d'una manera espantosa.
 Jo havia pres, com ja he dit, tot l'interior de la diligència. La mare duia el noi a la falda; davant d'ella seia la criada del petit; jo al costat de la mare; els altres nens ocupaven les places restants.
 La mare no apartava la vista de la pobra criatura. De sobte féu un xiscle esgarrifós.
 Esborronat, frisós, miro el nen. Tenia els ulls fixos, el cos enravenat. Sense els moviments de llavis