Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/263

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


que feia amb prou pena per aspirar l'aire, se l'hauria cregut mort.
 Era el començ de l'agonia!

V


 Vaig posar-me a cridar ben fort el majoral. No em sentia.
 Per fi la diligència s'aturà. Havíem arribat a una parada: salto a terra. Veig algunes cases escampades. Demano un metge. Mentre el buscaven, vaig córrer a cercar aigua bullent per a escaldar els peus del nen.
 A la casa on vaig acudir em deixaren una escudella de terrissa, i, amb l'ajuda d'un xic de foc d'encenalls, fiu bullir una mica d'aigua. ¡Quin foc més gansoner i que poca escalfor donava!
 — Ajudeu-me, per Déu, a bufar! — vaig dir a un pagès que s'estava molt tranquil mentre jo bo feia. — ¿No veieu que em fatigo el pit inútilment, mentre el meu fill s'està morint? —
 I l'home es posà a bufar amb mi.

VI


 Per fi vaig arribar al cotxe tremolant. En acostar-m'hi temia sentir crits que m'anunciessin la fi fatal. Els plors seguien, però no hi havia encara el tropell que jo havia temut.
 El nen no havia perdut ni aquell enravenament ni