aquella mirada fixa, imploradora; però sos llavis encara es movien, i son pit s'esforçava encara per respirar i retenir l'alè.
No ens trobaren cap metge. Tal com em fou possible, vaig provar d'escaldar els freds peuets del nen; però la bullentor de l'aigua no li ocasionà el més petit moviment.
— És a dir, doncs, que això és inútil! ¡I no tro¬ barem un metge que ens salvi el nostre fill!
— Senyor — em digué una dona —: en aquella casa hi ha el noi Fontan, que és metge de regiment i per casualitat és aquí. —
— Encara no havia acabat de dir-m'ho que jo era ja a la porta de la casa.
Oberta aquella, sentí sonar una flauta a la cambra del costat. Gairebé no creuríeu que en tal moment pogués fixar-me en allò que la flauta tocava. No obstant, vaig fixar-m'hi: vaig notar que tocava un tros de la Lucia.
Amb veu suau cantava:
«L'herba aviat creixerà
en ma fossa solitària,
i en sa llosa funerària
mai ningú no plorarà.
¡L'ànima emprendrà son vol
contristada, sens consol!»
