Jo prou procurava mostrar-me serè per desfer les sospites: per l'entorn nostre rondaven semblants tristos que no feien sinó guaitar amb curiositat a dins del compartiment que ocupàvem. Sobretot les persones que venien en els altres compartiments volien dar-nos així una mostra de simpatia. Però no per això sabien totes encara el desenllaç fatal. Un senyor que anava en el cupè amb sa família, s'atansà i em preguntà com seguia el nen.
—És mort —li respongui en veu baixa —; però, com que ens en anem a París, desitjo que no ho divulgui.
L'aspecte d'Auch redoblà el nostre dolor per una associació d'idees ben oposades. Una altra vegada, en 1849, havíem passat set mesos en aquella vila. Llavors no teníem sinó dues filles, dues nenes que eren la nostra joia i l'admiració de tothom per llur boniquesa. El record d'aquella antiga vila, embellida pel sol ardent del Migdia, era per a nosaltres, a París, un dels records més agradables. Hi pensàvem sovint, i la sola esperança de reveure-la ja ens alegrava.
A part d'això, hi coneixíem una família que habitava una torre d'aquells encontorns, on havíem passat tres setmanes, encara no feia un mes, amb tots els nostres fills, fruint els plaers de l'hospitalitat més agradable, i havíem convingut amb la senyora de la torre que li faríem saber quan passaríem per Auch
