Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/274

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


fou possible per evitar totes les ocasions de renovar crisis tan terribles.
 la mare, que fins llavors destapava constantment la cara del nen per contemplar-lo, regar-lo amb ses llàgrimes i omplir-lo de besos, renuncià a tan dolorosa satisfacció, i no el destapava sinó d'amagat per mirar-lo furtivament, aguantant-se el plor i les llàgrimes.
 Per la meva part, jo m'esforçava a cridar l'atenció dels nostres fills sobre els objectes exteriors, parlant-los de tot el que vèiem i d'altres coses.
 Finalment (¡oh bondat de la naturalesa, dolça per a aquella edat!) vaig veure més d'un cop esclatar la rialleta en aquelles carones encara roges de plorar, encara humides de llàgrimes!

III


 Quan arribàrem a Agen era negra nit.
 El cor començà a flaquejar.
 — Anem, coratge! Vostè, Elisa, baixi primer: tingui compte de l'equipatge. Jo em cuidaré de la família. Ens trobarem a la fonda de França. ... Baixeu, fills meus. I tu, pobra mare, sigues la darrera. Ten-te bé. El pujador és aquí. Dóna'm la mà. No anirem gaire lluny. Veus? a la fonda de França, que és aquí prop. —
 Allí vàrem encaminar-nos. Els nois anaven davant; la mare i jo darrera.
 Tothom ens mirava, i a la mare sobretot. Tenien, sens dubte, curiositat de veure com una pobra mare