però, per fi, cedint a la violència del sofriment, començà a fer uns xiscles commovedors.
Als nostres esforços per a consolar-la oposava ella crits i llàgrimes sense parar. De sobte vaig veure que no plorava per son germanet, sinó per ella mateixa. S'havia esmerat a ofegar sos sanglots durant molt temps, això li havia produït una opressió nerviosa en les vies respiratòries, i, sentint que s'ofegava, li assaltà la idea que tenia el mateix mal que son germà i que com ell es moriria.
—Jo em moro! m'ofego! ¡Em moriré com el meu germanet!
— No, filla meva: no tinguis por — li responguí —. Crec perfectament que t'ofegues, com ens passa a la teva mare i a mi: és el dolor, que et produeix aquest efecte; però això no ofereix cap perill, cap. Per guarir-te et bastarà plorar. Plora, doncs, filla meva; plora ton pobre germanet, que estimaves tant! Plora'l, que ja no el veuràs somriure més, ni fer manetes per saludar-te: son benvolgut esperit és al cel, on anirem tots a ajuntar-nos; i el seu cosset, que tenim aquí, l'hem de lliurar a la terra, com el cos d'Abel. —
En sentir-me, la noia plorà molt, i tots ploràvem amb ella.
Després de molt plorar, la noia es trobà millorada i ja respirà sense opressió.
Des de llavors, sa mare i jo férem tot el que ens
