Per acabar interposí:
— Faci'ns acompanyar a l'habitació que se'ns destina: la senyora està molt cansada, i més que altra cosa li cal repòs. Si hem de menester res, no deixarem de cansar-los.
Ens acompanyaren a les habitacions, vaig procurar que la mare prengués la més retirada, i preguí-li que deixés sa trista càrrega. Però ella s'assegué en una butaca amb el nen a la falda, tal com estava en la diligència, i em digué:
— Així passaré la nit!
— Filla meva, la nostra empresa vol forces sobrehumanes que sols Déu pot dar-nos. Però per merèixer aquesta mercè de Déu hem de començar fent el que és humanament enraonat: fem que descansi el cos perquè l'esperit pugui suportar-lo. Aquí tens un llit: amb un matalàs a terra i una manta, nosaltres en tindrem prou; el llit serà per a ell. —
Ella em respongué:
— L'he dut nou mesos a les entranyes, i des que va néixer fins ara no s'ha separat de mi ni de nit ni de dia: mos braços no l'abandonaran encara. Vull que aquesta nit dormi encara amb mi; vull prémer sos llavis contra mon pit com si encara pogués prendre'l. —
M'esparverà semblant resolució.
— Si per cas s'adorm — deia entre mi — ¡quin
