Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/287

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


tacle, ni fer-los suportar nous conflictes? Mira l'Enriqueta, que està ja prou malalta, i en Gontran, que tan delicadet és de mena, que esparverats els tenim! Cal dones evitar que hàgim de maleir més tard la nostra temerària flaquesa.
 — Bé —em respongué ella — : passo per això de la caixa; però amb el ben entès que, sense ell, no abandono aquesta ciutat.

III


 Obtingut son consentiment, vaig sentir-me ja més animós per a cercar hostatge.
 En aquell moment ens esquèiem en una plaça formada per una església i un hospital, damunt la porta del qual llegí: «Hospici dels vells»; i tot d'un plegat es despertà en mon esperit un record. A la nostra casa de camp havíem rebut un venerable eclesiàstic de Bordeus, mossèn Rigauld, qui, agraït de la generosa hospitalitat que havíem procurat dar-li, ens havia ofert la seva per si mai passàvem per Bordeus i teníem temps de visitar-lo. Llavors creguí recordar que era l'almoiner de l'hospici dels vells.
 — Enriqueta — digui a la segona, que és el memento de casa — : ¿recordes l'adreça del senyor Ri- gauld, aquell sacerdot vellet que vàrem conèixer a Bazus?
 — Sí, papà: és l'almoiner de l'hospici dels vells.
 — Veieu? si Nostre Senyor ens hi porta! Llegiu aquell rètol.