Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/286

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


II


 El cel era ennuvolat; el temps, fred i humit; els nens tremolaven; i la mare, que estava groga i esblaimada, seguia prop meu amb sa idolatrada càrrega, que ni amb mos precs i llàgrimes podia fer-li deixar, no fos sinó per dur-li jo una estona a fi de descansar-la. Tot de sobte m'adono que estava a punt de caure en basca, i exclamo:
 — Desventurada i bona mare! És impossible que la teva naturalesa resisteixi fins al cim del calvari que fa dos dies anem pujant. Les forces et faltaran potser al mig del carrer, quan menys ho pensaràs, i faràs públic el que amagar vols. Creu-me: aturem-nos aquí, fem-li fer una caixeta, no l'enterrem, i ens l'endurem o tens el farem seguir fins a París. No podem prendre altre determini; perquè, fins suposant que no et manqui alè per a apurar el martiri, les circumstàncies fan impossible ja que continuem portant el mort així. Fa ja vint-i-sis hores que el nen és mort, i fins d'aquí a trenta no serem a París. Doncs bé (cal dir-ho, per trist que sigui): pot descompondre's en tos braços; i llavors ¡quin escàndol no hi hauria al tren, i a quines fortes penes no ens exposaríem! Però jo vull fins suposar que prenent un vagó per a nosaltres sols aconseguim amagar-ho tot: ¿et sembla enraonat que exposem els nostres fills a la influència, tal volta perillosa, d'aquelles emanacions? es ni tan sols prudent exposar-los a contemplar ja més temps tan dolorós espec-