lluny d'avergonyir-la pel que d'exagerada o immotivada tenia la seva por, vaig respondre amb tota calma:
— No me n'estranyo gens, filla meva. La teva por és natural efecte del gran i trist esforç que has sostingut durant tant temps; és una esgarrifança passatgera, nerviosa, que no t'ha de capficar. Pensa que, gràcies al cel, la part pitjor de la prova que Déu i el nostre propi amor ens han imposat ja és passada: el que ens manca fer no és res en comparació del que hem fet.
— Ai, sí! ja em sento lliure d'un pes immens. Ara t'ho confesso: havia acabat ja les meves forces: el que has fet aquí, ben fet és. Sols et demano una cosa: que no em deixis ni un instant. M'he tornat tan criatura com en Raül, i tinc necessitat de sentir-te prop meu per a no tremolar.
— Ni com ta pròpia ombra no et deixaré. M'has dit alguna volta que al teu costat he reemplaçat la teva mare i el teu pare, que et mancaven: d'ara endavant vull ésser, per a tu, més que ton pare i ta mare: vull ésser ton fillet. Estarem sempre junts, parlarem sempre d'ell, visitarem cada dia sa tomba, i així ens semblarà que no ens manca i encara serem feliços.
— Feliços! Ai! aquesta paraula ja no voldrà dir res per a mi en aquest món. Tant, que, sense mos altres fills, sols tindria ja un desig: el d'anar-lo a trobar. —
Així parlàvem tot passejant; però aviat sentírem
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/300
Aquesta pàgina ha estat validada.
