seva mare, quan jugava a la seva falda i reia amb els vostres jocs, quan en veure-us de lluny feia manetes en senyal de goig? ¿Que us feia basarda, quan dormia, somrient, en el bressol?... I ara, que la seva animeta ha volat allà on van tots els nens innocents, teniu por de l'estimadet cos que ha deixat, com la papallona deixa son capollet de seda! ¡És a dir, que ja no us l'estimeu! Si l'estiméssiu, no el rebutjaríeu amb horror o amb por, que és la mateixa cosa: ja que no podeu endur-vos-el viu, contents estaríeu d'emportar-vos-el mort a casa. I ¿on vols que el deixi jo, filla meva? ¿A les sales de l'estació, entre els mossos i amb les mercaderies, entre la cridòria dels empleats i dels viatgers, en mig del soroll dels carretons, del terratrèmol dels vagons i del xiulet de les màquines? Ai! tan trist que ens és, a la seva mare i a mi, tenir-lo tan lluny i allà amb els equipatges! ¡Tant que ens triga, poder-li tributar els respectes i honres piadoses deguts a tots els morts, deguts sobretot als cossos sagrats i purs dels nens! Suposa't, filla meva, que, en lloc del seu, fos el teu cos aquell que hi ha dintre la caixa, com hauria pogut ésser. Perquè, ai!, ja saps que has estat ben a prop de la mort! tos pobres pares s'han vist quasi abocats a transportar-te com transportem avui ton germanet, i jo, el teu papà, interiorment he amidat ja la trista llargària del teu sepulcre contemplant-te estesa en el llit! Doncs bé, suposa que en lloc d'aquella caixeta n'hi hagués una de gran que enclogués ton pobre cos: ¿què pensaria, el teu esperit, del nostre amor i de la nostra tendresa en veure'ns
