esculpit en marbre de Paros!»
A migdia, a l'hora que, segons m'havia dit, vindria el comissari, vaig veure que davant del nostre reixat es parava un cotxe. En sortiren dos senyors.
En l'un vaig reconèixer l'esmentat funcionari, i suposí que l'altre seria el metge forense.
Corrí a treure la mare del peu del bressol, i me l'enduguí a una cambra ben amagada, on el sol pensament del que llavors havia de passar va arrencar-li un altre devessall de llàgrimes.
Ambdós senyors entraren gairebé de puntetes, com tement ocasionar nous plors.
Jo els vaig acompanyar fins al costat de la caixa que guardava les despulles del benvolgut angelet, i, amb molt de compte, vaig treure el Sant Crist, la garlanda de corretjola i la coberta blanca que tapava la fusta. Els doní el clorur de calç, les estenalles i el tornavís que em demanaren, i els deixí sols perquè no em sentia amb forces per a presenciar l'acte.
