Temia, al mateix temps, malmetre el bon record que servava del bell rostre de mon fill trobant-lo tal volta horrorosament desfigurat per la descomposició.
Al cap d'una estona aquells senyors eixiren de la cambra fúnebre. Demanaren aigua, es rentaren les mans, i, fet això, entraren en mon escriptori a estendre la relació facultativa. Mentre el metge l'escrivia, el comissari va dir-me amb veu molt trista:
— Quin nen més bonic, el que han perdut!
— Què diu! ¿amb tot i fer quaranta vuit hores...
— Encara no s'hi coneix res. ¡Sembla un àngel de Rafel esculpit en marbre de Paros!
El comissari i jo ens en anàrem a veure el procurador imperial.
De passada, aquell féu firmar ja a la prefectura de policia els documents relatius a l'enterrament i al cotxe dels morts. Eren prop de les quatre.
Davant la porta del despatx del procurador hi havia molta gent esperant audiència. El comissari parlà amb el porter, i així entràrem immediatament.
El procurador imperial, a qui veia jo per primera volta, era en son despatx, assegut amb posat molt
