Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/341

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


amb ella. Després, a poc a poguet, procuro fer-la entrar en raó.
 — Obrem molt malament afligint-nos en tanta desmesura. Aquesta aflicció tan gran pot desplaure a Déu, que ens ha concedit molta més sort que a la major part de les famílies. ¿Quina és la que amb tants fills no n'ha perdut més d'un? ¿On trobaríem una mare que no n'hagi de plorar un o altre? ¿No ens en queden encara quatre, dos nois i dues noies, tots quatre bons i sans? Procurem, doncs, resignar-nos, abans que Déu, per sotmetre'ns i posar-nos a jou, no ens castigui encara en els que ens resten. Donem-li gràcies per les que ens atorga, i beneïm sa mà fins quan ens castigui. Ai! si, quan un penetra les coses del món, es sent temptat de plorar, més pels que viuen que pels que es moren! Jo no sé pas en quina forma existeix; però jo sé que ara és feliç, o bé les promeses de la religió no serien sinó quimeres, la raó mateixa una follia, i la creació, tan gran, tan formosa, tan harmònica i sublim, res més que una immensa burla! Onsevulga que sigui el nostre fill, qualsevol que sigui la forma de sa existència actual, ell ha d'ésser feliç. Sí, és feliç! jo crec en sa felicitat com en ma pròpia existència. Per consegüent, ens hem de felicitar per la seva sort i ens hem de tenir per ben venturosos d'haver donat la vida a un ésser predestinat a la benaurança. ... Ah! Si Déu ens digués: «Vaig a tornar-vos-el», ¿tindríem coratge per a reclamar-lo de la mansió de felicitat on gaudeixen els innocents, per llançar-lo altra volta als atzars d'aquesta vida? Els