D'això hi ha sis mesos.
¿Què ha fet el temps en el nostre dolor, sobretot en el dolor de la mare?
L'ha augmentat. L'enyorança d'ahir es solda amb la de l'endemà. El cor se'ns omple cada jorn de nombrosos records i de penes, i les llàgrimes que plorem no basten a alleugerir-lo.
Per enganyar son dolor, ella s'és rodejada de tot allò que era de son fillet. Té el bressol allí, a la vista, com a punt de rebre'l. Porta penjat al coll, nit i dia, un medalló ple de cabellets seus, rossos, flonjos i fins com rossa madeixa de seda. Cada nit es treu del pit les mitgetes que ell duia en sos darrers instants, per posar-se-les altra vegada al pit. Cada jorn compta, examina, endreça sa benvolguda robeta, i plora dia i nit, com el rossinyol de què parla Virgili, sense trobar conhort.
Fa sis mesos, era una dona de trenta anys, bonica, forta, fresca: avui sembla que en tingui més de cinquanta, i està dèbil, marcida, desfeta. Gairebé no té veu ni vista. Son rostre no conserva ja sinó una expressió: la de la tristesa. El somrís en altre temps inseparable de sos llavis, n'ha fugit: no fa sinó patir, plorar. No té, en fi, sinó un desig, una esperança: els d'anar ben aviat a reveure'l. Sovint, a la nit, em desperto i sento que sospira, la sorprenc plorant d'amagat, i llavors, per complaure-la en son dolor, ploro
