Aquesta pàgina ha estat validada.
perquè es vegi fins a quin punt arriben totes les nostres misèries i les contradiccions del cor humà!)... pobret! jamai no hem gosat visitar-lo.
Per això el cant de la flauta que sonava en morir el nen em ve sovint a la memòria, i llavors crec sentir en sos accents dolços i tristos la veu planyívola de l'angelet que se'ns escapà volant, que ens diu:
«L'herba aviat creixerà
en ma fossa solitària,
i en sa llosa funerària
mai ningú no plorarà.
¡L'ànima emprendrà son vol
contristada, sens consol!»
