I la seva filla em deia:
— Mira, papà! sembla un ocellet ferit a punt de morir-se!
— I sí, filla meva! és un pobre ocell ferit a punt de morir-se: ferit per aquell caçador invisible que apunta sempre dret al cos, al cor i a l'ànima! —
Ha mort, perdonant-me i beneint sos fills, a l'hora en què el sol començava a il·luminar l'alcova. I sens dubte la seva ànima s'ha enlairat volant per un d'aquells raigs formosos.
Jamai no podré oblidar aquella hora suprema en què la mort m'aparegué, robant-me el que més estimava en el món.
Son cos reposa ara al costat del de son fill, i l'ànima seva, o aquell no sé què que era Ella, frueix sens dubte, en algun lloc, dels besos i rialletes d'aquell que ella havia perdut i que ja ha trobat.
Àdéu-siau, mestre: el plor m'ofega.
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/346
Aquesta pàgina ha estat validada.
