Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/40

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


fia del gran fill de Reus: l'ajuda que per ambició personal dispensà un dia als moderats fent-se a canonades contra els fills de sa pròpia regió, i aquell assentiment, bon xic provincià burgès, que solia dar, davant dels castellans, a la nefasta sinonímia d'Espanya i Castella, sens dubte per adular-los. Això últim no admetia expressió gràfica al llapis; però allò primer, que sí l'admetia, no figurava tampoc en aquells gravats: ignoro si per bona selecció d'en Daniel, o per l'antipatia insuperable que l'acte s'havia ja guanyat entre els mateixos gravadors.
 De totes maneres, la col·lecció allí reunida per l'entusiasme d'un jove que encara mai no devia haver canviat ni una paraula amb el retratat, ens resultava graciosíssima, curiosa, tota una originalitat. El meu cosí acabava de condensar aquesta impressió dient-me tot baixet, a l'orella, — ¡Quin tipo més estrany!—, quan tot plegat vam sentir sorollet de passos darrera nostre. Ens vam girar sobtats per la sorpresa, i, al nostre moviment, que fou prou sec, respongué un xiscle esgarrifós d'espant, i, darrera d'ell, vam sentir crits desesperats de —Socorro! socorro! lladres! — Amb prou feines ens vam recordar que ens havíem presentat amb escopetes i fets uns facinerosos, de vestuari, pols i morenor a la cara; tal com havíem baixat del bosc. Corrents, vam eixir de la peça a trobar la dona que d'aquella faisó cridava, per apagar ses veus calumnioses i apaivagar-la mostrant-li clarament qui érem, l'honrada intenció que dúiem i l'equivocació que ella patia. Però sos crits havien estat tan forts,