Allí hi havia en Prim en totes ses edats, de coronel per amunt: el Prim de la guerra dels Set anys, el Prim defensor de Reus, el Prim de la guerra d'Àfrica, el Prim de Mèxic, el Prim de la revolució de setembre; ara en bust, ara de cos enter; aquí de paisà, allà de militar amb el pit cobert de creus; més ençà a cavall, brandant la bandera espanyola, entre un remolí de morts i ferits, a Castillejos; més enllà, l'espasa en l'aire, saltant una trinxera a Tetuan; el Prim arruixat i temerari del camp de batalla, que hipnotitza amb son exemple el soldat i el voluntari català; el Prim heroi legendari en vida, aclamat pel poble sota arcs de triomf i amb pluges de flors; el Prim tribú exaltant amb discursos les multituds des de les terrasses dels palaus públics; el Prim polític desaconsellant des de les grades del Senat l'expedició a Mèxic; el Prim pensador i diplomàtic, el darrer home d'Estat d'Espanya, amb la levita cenyida i l'espaiós front descobert, dins d'una orla de llorer i roure entrellaçats als escuts heràldics guanyats amb ses proeses i serveis patriòtics... allí, en una paraula, l'expressió més eloqüent i palpable de fins on havia arribat el fanatisme d'en Daniel Serrallonga pel darrer gran capità que ha tingut l'Espanya dels nostres temps. ¿Qui ens hauria dit, a son idòlatra i a nosaltres mateixos, llavors, que, en eclipsar-se aquell adalil d'idiosincràsia tan catalana, havia d'ensorrar-se aviat tota la potència del tradicional orgull castellà per falta de guiador? Jo em vaig recordar, en aquells moments, de les dues taques que desllustren la brillant biogra-
