Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/38

 Tampoc ningú.
 Llavors vam guaitar a l'esquerra. Hi havia la cuina, plena de lluïssors de rajoles de València per on relliscava la claror esmorteïdíssima que es filtrava per una finestra discretament ajustada. La porta de fòrum, o de testa, dava al menjador; una peça petita, empaperada, adornada amb cromos de verds i grocs marejadors, també deserta. Sols mancava treure el cap per la segona porta de mà dreta, i també ens hi vam atrevir.
 —Ave Maria!—
 Ningú? Doncs endins.
 Érem al despatx, abans dels notaris, ara d'en Daniel. Ens ho estaven dient, de primer antuvi, tota la seguida d'armaris tancats que cobrien tres grans panys de paret; finalment una taula ministre nova i, a la paret capçalera d'ella, rengles i rengles de retrats d'en Prim en fotografia, litografia, cromo i gravat.
 —Què dimoni!—va exclamar el meu cosí morint-se de riure. —Sembla que en venguin!
 —Calla! —vaig fer jo amb un cop de colze i atansant-me més i més a mirar-los, ple de curiositat. — La mania d'en Daniel veig que creix. D'estudiant, ja sempre parlava d'en Prim. Sabia tota la seva història pels caps dels dits: quin dia va entrar a cossos francs; quan i per què el van fer capità, i comandant, i tinent coronel, i coronel, i brigadier, i general, i diputat, i senador, i conde de Reus, i vizconde del Bruc, i marquès dels Castillejos, i grande d'Espanya, etcètera, etcètera. Ara veig que és el seu déu.—