hi havia al peu de la finestra? Doncs ¿per què imaginar-se que érem lladres i armar un escàndol tan gran que, si el cancell arriba a ésser obert, s'omple la casa de gent? Almenys, l'Adela i el jovenet ros, no havien vist res, no sabien què els passava: des de dalt havien sentit aquells crits d'esfereïment, i, en entreveure a contrallum la tossa de dos homes armats darrera la Carolina, podien haver pensat la cosa pitjor. Aquestes consideracions, que ens llampegaren pel cervell un cop passat el primer esglai, ens treien, doncs, les ganes de disculpar-nos, com sempre que un se sent víctima de les exageracions d'altri.
Quiets, i esperant, no obstant, el moment de fer-ho per deixar ben aclarides les coses, i els deures de l'educació salvats, de poc que no desistim del determini en sentir la geperuda exclamar amb veu rasposa i en to insolent i agre, un cop s'havia ficat al cos una bona tirada de vi i eixugat els llavis amb el mocador:
—Aquestes coses no es fan! ¿Qui els ha dat llibertat per a ficar-se així dintre de casa nostra?... Ai!... ai!... ai!... i quin espant m'han dat!
— És cert —vam respondre:— qualsevol diria que ens hem introduït cautelosament. Però no és així: no estant tancades les portes, sempre hem cregut que hi hauria algú a la casa. La roda del cancell no és pas que hagi deixat d'avisar ben bé, i nosaltres hem anat cridant a dotzenes de vegades per l'escala i per dins, esperant que algú ens sentiria.—
Llavors, l'Adela, suaument i amb desig ben clar de mostrar-se enraonada, va dir:
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/43
Aquesta pàgina ha estat validada.
