abatiment... no diries mai quina se'n pensa! — (Aquí l'Armengol esclafí a riure d'una manera que no el deixava continuar.) —Doncs se'n va a Madrid a fer-se esbirro.
—Què dius, ara?
—Ell vol que aquella mort quedi venjada. «Ningú, ningú no bo pendrà amb tant d'empenyo com ell mateix.» I, un cop allí, va i comunica el seu propòsit a un tal Calado, un vividor de marca que l'estava xuclant i timant feia temps, i en qui l'infeliç havia posat la major confiança.
—Ai, ai, ai, ai!
—Figura't! figura't!... El cas és que en Calado (potser pel que pogués això engreixar la vaca en profit seu, o al menos per tenir-la altra vegada prop, i fins per divertir-s'hi de veres) no sols aprova el plan, sinó que promet ajudar son autor de debò. Perquè... ell... saps?... I, després de molts misteris i d'arrencar-li molts juraments, s'inventa tres a quatre novel-lotes tenebroses, i acaba per fer-li creure que allò del carrer del Turco ha sortit de Roma, dels jesuïtes, els enemics més grans de la casa de Savoia; que ha estat una venjança contra qui ha dut a Espanya un príncep d'aquella casa, i que, entre els instruments trobats aquí, figura un capellà que viu al carrer de la Gorguera.
—Apa aquí, noi!
—Aquell estornell d'en Calado es veu que el té ben calat, al fill de l'ex-tinent de Miquelets: eh? ¿Es pot trobar per a ell una versió més verossímil que aquesta? El desfici d'en Serrallonga ja no va tenir més
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/57
Aquesta pàgina ha estat validada.
