«—I sí!... ¿que no ho veus, mestre Tites, què m'aconselles? Amb què em vols curar? Amb la vista del món... amb el contacte dels homes... ¡la cosa que més odio, la cosa que més detesto!... ¿Per què no m'aconselles, imbècil, que em passi els taps d'una vegada? On és, la teva ciència? ¿De quines armes disposes? De la contradicció?... Ah! ¿on són, els teus punys, per a junyir-me a fer la teva?
—Home, jo t'aconsello: és el meu dever: tu m'has cridat.
— I què saps tu de devers, jaio ignorant? ¿Quan t'has pres la carrera per un sacerdoci, com deuries? Quan t'has rostit les celles estudiant? ¿Què has inventat? què has descobert? quins coneixements tens que no hagis trobat en els llibres, sense pendre't ni la molèstia de comprovar-los?
—Daniel, jo em retiro: no puc aguantar més.
— Ah! és que les veritats amarguen? Doncs joies cantaré a tothom! ja està dit! Et demano un consol, un bàlsam curatiu, i quin se t'acut? La contradicció, com podries prescriure un cop de puny sobre la carn macada que et demanessin de curar. «No tinc forces! no tinc delit!», t'estic dient. I tu em respons: «Camina, cava, rebenta't.» ... «Els ulls em punxen! no puc veure la claror!» «Posa't ulleres fosques», contestes... per no dir-me: «Vés embenat.» ... «La pipa m'anima, em distreu. L'enyoraré: sense ella no puc viure!» «Llença-la tot seguit.» ... «M'estic a casa, fujo dels homes, perquè sóc un desenganyat, perquè temo el seu contacte, perquè em puden tots a camussa de torrent i em
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/67
Aquesta pàgina ha estat validada.
