Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/8

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


dels millors de Barcelona. Però des de la partió amb la sala d'entrada, on vam parar-nos a guaitar, en Serrallonga no es veia.
 Vatualisto!—va exclamar l'Armengol.—¡És capaç de ser a jugar!
 —Com! que també juga?
 —Uf! com un taül, si així li apreta.
 — Mirem bé, mirem bé—vaig pregar jo, recant-me de perdre la diversió que se m'havia ofert.
 I llavors vam anar resseguint el passadís de davant de les columnetes que aguanten la galeria de l'entresol, fixant-nos detingudament en cada un dels concurrents que hi havia, discutint o llegint diaris, per aquelles taules. Reparant estava que, si abundaven els homes allí aquella vetlla, hi escassejaven les dones d'una manera estranya, quan sento que l'Armengol fa, tot d'un plegat, un —Ara!— que va durar cinc segons. Miro, i veig que, trencant de camí, se les emprèn cap a un quídam que, assegut sota la magnífica palmera de cristall tallat del mig de la sala, estava molt capficat en la lectura d'un diari que tenia estès verticalment i a frec de nas, de manera que l'única cosa que jo descobria del lector eren les mans. L'Armengol va parar-se davant seu, i, per dar-li la bona nit a tall d'estudiant i causar-li un ensurt, ¿quina se'n pensa?... ell que li dóna un pinyac ben fort al diari. Però què va haver fet? L'agredit es va estremir de cap a peus com si l'hagués picat l'escorçó. Aquelles mans llargues, nuoses, que jo mirava, es van crispar sobtadament: l'una, l'esquerra, retenint el diari llan-