Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/9

çat de costat; l'altra agafant com una maça l'ampolla d'aigua que tenia més a prop. I no cal dir que, ensems, tot l'home es va aixecar, tan llarg com era, amb posat amenaçador, esblanqueït de ràbia, amb els ulls fora del cap i els lentes de gairell, cercant l'insolent autor d'aquell pinyac.
 —Què dimoni! com se les pren! —vaig pensar jo corrent-hi per ajudar a evitar l'escàndol. Però, encara jo no havia dat ni cinc passos, que ja vaig veure conjurat el perill: l'Armengol s'havia fet perdonar amb aquell somrís simpàtic que sempre ha tingut, i en Serrallonga, desarmat segurament per l'evidència de la bona intenció, recobrava els colors, soltava l'ampolla i s'acontentava amb amenaçar son amic amb un revés més acaronador que altra cosa, acompanyant-lo amb les següents paraules:
 —Ara mateix que et pego, ximplet! Poc pensava en tu. Em creia ben bé heure-me-les amb algun reaccionari mal educat, amb algun neo, mortificat, potser, de veure'm llegir el Gil Blas.—
 Llavars l'Armengol va fer la meva presentació, i ell i jo ens vam asseure a banda i banda de l'agrònom, picant de mans perquè ens servissin cafè i copa.
 En Daniel Serrallonga, més gran que nosaltres, devia llavors tenir uns vint-i-cinc anys; però, descolorit, xuclat de cara, amb barba espessa, arranada i d'un roig pebre i sal com els cabells, que duia també molt curts, semblava tenir-ne més. Els seus ulls, rodons i de nina grisa, a penes visible a través del vidre gruixut d'aquells quevedos d'or perennement estena-