Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/83

casa no se li va ocórrer qualificar en Daniel de boig: el qualificatiu més atrevit que li aplicaren fou el d'estrany, d'extravagant.
—I que li has parlat? —vaig preguntar jo a la fi.
—No, no se me n'ha presentat ocasió; però sé com ha anat tot, per carta d'en Giberga.
—Explica't, explica't.
—Oh! senzillament, que va ser estrepitós, com tot lo del gran venjador. Diu que, sent cada dia més forta l'oposició de les noies, en Daniel va anar exaltant-se a compàs d'ella fins al punt de manifestar un amor... allò... de... de tragèdia. Tan de tragèdia, que, espantada, la pageseta, de l'oposició cada dia més cega, més desenfrenada i mossegadora per a la seva honra, que li feien les futures cunyades, i volent-se desdir de la paraula dada, ell se'n va anar a Vilaniu, va treure la geperuda de casa a cops d'escombra, va bufetejar l'Adela i son marit al mig del carrer, promovent l'escàndol que pots figurar-te, i, de tomada al mas, va amenaçar amb clavar-se un tiro si, després d'aquells actes de supèrbia, que ell en deia «proves concluients d'amor», la Salomé no s'ablania. D'escàndol havia estat tan gros d'una part i altra, que a Vilaniu es van formar dos partits: un que, guanyat per les murmuracions i les calúmnies, estava del costat de les germanes, i un altre que defensava a en Daniel. El pare i el germà de la Salomé, que estaven enterats d'això, al veure la noia calumniada i perduda per sempre més, és clar, la van ajudar a mantenir el sí.