Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/85

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 —Ah, no! — van protestar les dones creient que l'Armengol brodava un xic massa. — ¡De blanc no hi devia anar, home! No tant, no tant!...
 —De blanc, senyores, de blanc: així m'ho diu en Giberga. I amb una corona de flor de taronger, comprada aquí a Barcelona i tot. Doncs què es pensaven?
 —Vaja! doncs a una pagesa de Torralba això no l'hi farien fer. ¡La gent de Vilaniu deu ser un bon xic eixelebrada! —exclamà la Matildeta en un rapte d'entusiasme pel seu poble.
 — Oh! no veus que tot això era per punt? —va fer la meva mare, escapant-li el riure. — ¡Ja, ja pots dir ben bé que n'ha de ser, de dòcil, aquesta noia!... Jo et flic!. I que em sembla que els quartets li deuen fer goig: no?
 — Prou, prou, prou, prou! —confirmà el meu pare, que no podia creure en un pagès desinteressat. — Però i, les desfregades, ¿no li'n van fer pas alguna, a l'església? —vaig preguntar jo.
 — A l'església no ho crec; però a fora sí: ¡una de molt crespa, molt divertida!... Diu que, havent de passar el casament per davant de casa el cunyat, amb qui viuen ara totes dues, van posar al balcó un tarlà, un ninot de palla, amb una gran ullera de llarga vista, com si esperés el Carnestoltes.
 —Uuuuuuh! —vam fer tots al mateix temps. — Sembla impossible!
 — Aqueixes sí, que són boges!—exclamà el meu pare rient-se de la pròpia inconseqüència.
 —Unes males pècores!—vaig oposar jo recor-