Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/86

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


dant-me de la mala estada que ens havia donat la Carolina a casa seva, i de tot aquell afecte que envers son germà ens havia fingit tan bé la gran.
 —Però... ¡aquest marit que les deixa obrar així, digui que deu ser un ximple!
 —Oh! si corren fins veus que ella li pega.
 —Aquest sí que ha tret la rifa! —va exclamar el meu pare.
 — Miri! no podrà fer com aquella ex-criada de casa que se'ns exclamava que el seu marit no li pegués, perquè, segons ella, això de trobar-ho tot bé vol dir molta indiferència, potser gens d'estimació.
 — Ai, que és plaga!—van fer la mare i la Matildeta alhora, contemplant amb afició a qui tant les divertia.
 — Però en el que penso jo és en la cara que devia fer en Daniel al veure el ninot al balcó. ¡Les ganes que devia tenir de pujar a la casa per ataconar a tothom, començant pel ximple del seu cunyat! — saltà l'Armengol amb una riallera que no deixava gairebé entendre'l i que se'ns comunicà a tots.
 — ¡Oh, sí, que... l'hauria fet bé, el domador, allí, sí! —vaig interposar jo amb els ulls espurnejants.
 — Jo ja me'l figuro al mig del carrer, amb el copalta al clatell, els lentes a la punta del nas, el llaç de la corbata sota l'orella i la levita descordada, barallant-se amb una colla de pagesos i aquell sogre que li diuen la Fura, perquè el volen contenir... i sento els aplausos i els xiulets de la gentada de les aceres, i la veu potent del nuvi que crida «Poca-vergonyes!»...