Devia fer ben bé sis anys que no havia sentit contar cap més extravagància d'en Serrallonga, ni al mateix Armengol, amb qui ens vèiem ben sovint pertot arreu, quan un matí, estant-me a l'antesala acomiadant amb mil petons el meu hereuet i les nenes, que la institutriu treia a passeig, un cop molt nerviós de timbre em va fer obrir a mi mateix la porta. Un home alt, sec, barbut, que duia uns lentes gruixudíssims i que es va treure del cap un feltre immens, se'm presentà davant preguntant-me pel senyor.
—Tingui la bondat d'entrar—vaig dir-li apressant-me a obrir la mampara del despatx, on el vaig deixar per un moment.
—Qui és, aquest tipo? — va preguntar-me la Matildeta, que en aquell mateix instant havia també eixit a l'antesala.
—No ho sé. El deu portar algun plet.
—Ten compte, fill!... Quins ulls! quin bastonàs! quina corbata més desentonada!—
Vaig tranquil·litzar la Matilde amb una rialleta, i, besant novament els meus nanos, em vaig ficar al despatx.
