Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/89

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 El desconegut estava contemplant el quadro en què, l'últim any de carrera, havíem reunit tots els retrats del claustre de la facultat de Dret i dels companys que ens havíem graduat. Curt de vista com era, per veure bé el que l'interessava estava l'home quasi encastat a la paret frontera, on hi havia el quadro, i, per tant, se'm presentava d'esquena, ha catifa ofegà el soroll de mos passos, i, prevalent-me d'això, vaig posar-me a observar-lo un instant. No hi havia dubte que el contorn d'aquelles espatlles em recordava algú; però jo no podia dir qui. Per això, sense insistir més, me'n vaig anar a la taula, i, un cop arredassat a la cadira de braços, vaig preguntar:
 —Què se li ofereix?—
 L'home es tombà amb una lleugera estremitud d'espatlles, va avançar cap a mi a passos cautelosos, i, des de l'altra banda de taula, recolzant-s'hi amb les mans, se m'abalançà damunt per millor contemplar-me amb una mirada inquisidora, impertinent fora mesura.
 — Sí que ha canviat! —exclamà a la fi.—Veli aquí per què no l'he conegut a l'entrar. Compari's, vostè mateix, amb el retrato del quadro. I... a mi... que no em coneix? —va preguntar-me, veient, sens dubte, la meva torbació marcada al front
 —Dispensi...—vaig fer jo maquinalment.
 —En Daniel Serrallonga, home!
 —Ah, home! què diu?—vaig fer fredament, no trobant-lo encara: ¡tan sec, tan marcit, tan arrugat i desconegut venia!—La cabellera, les barbes, els anys que han passat: sap?... —