Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/90

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 Perquè, a més a més d'aquella barba fins a mig pit, que duia esbullada i blanquinosa com un manyoc de cànem, s'havia deixat créixer molt els cabells que li circumdaven l'ampla calba.
 — Sí, com a vostè aquest bigoti i aquestes patilles a l'austríaca.
 — I es quedà mirant-me i somrient amb l'expressió afectuosa d'una antiga simpatia.
 Llavors el vaig invitar a seure davant meu estrenyent-li la mà i fent-li aixeres de bon amic.
 —Se'n recorda, de la Ciutadela?—va preguntar-me aviat i aixecant els ulls al sostre amb enyorament.
 —Prou! —vaig fer jo.
 —¡Que... que foscos... vull dir... que lluny que són, aquells temps! ¡I que me n'han passades, de... d'allò... de... de... (com se'n diu?)... de trifulgues! — Aquí es parà un moment, com si anés a contar-me-les; però al front li vaig llegir que es repensava, en sos llavis va dibuixar-se un desdeny sublim, i l'home continuà dient, amb la mateixa afàsia, que ara, però, ja havia après a tirar-s'ho tot a l'esquena. — Accepto la batalla on me la presenten, i la sostinc fent-m'hi un panxó de riure. No em vull capficar en res.
 —Ben fet: és com s'ha de pendre la vida —li vaig dir jo, mogut a compassió per l'amargura que es desprenia d'aquelles bravates, tan febles, ja a la vista, com les de qualsevol altre home.
 —Veu?... veu?... ara li porto un plet que be perdut a Vilaniu... i m'ho miro tan tranquil. El jutge, que és un ximple, un tocacampanes, un taral·lirot,