Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/91

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


un... d'allò... un... un... un ningú... sap?... m'ha fet una porcada, l'infeliç!... Però... miri... ¡pitjor per a ell!... Vostès, aquí, li podran pe... li podran to... tocar l'esquena, que és el que es mereix.—
 Llavors em va explicar la qüestió. Ses germanes impugnaven el testament de don Ignasi, en què instituïa hereu a son fill, per obtenir augments de llegítima que en Daniel ja s'havia menjat. I la impugnació es fundava en la nul·litat de l'acte, suposant que el testador, des de feia molts anys, havia viscut dement, com ho demostraven el tracte dat a sa muller, els dubtes de paternitat repetidament confiats a sos amics, sa embriaguesa pel joc, i, finalment, son suïcidi.
 Eren ben bé les mateixes premisses que anys enrera havia intentat en Giberga fer-nos valer per arribar a una conclusió igual. I, en reparar aquella coincidència, em vaig estremir de cap a peus pensant en el mal que pot causar, inconscientment, la llengua. Perquè em semblava impossible que un home honrat i discret com en Giberga coadjuvés d'altra manera a una demanda tan atrevida i monstruosa. Ell ens havia exposat aquelles observacions, a títol de comprovants científics, en una d'aquelles discussions de jovenet on, per petulància pròpia de l'edat i per la cega credulitat amb què llavors s'admeten totes les utopies d'última hora, es sostenen amb calor les majors absurditats; però ¿les sostindria avui com a exactes i concloents en un dictamen? ¡Quina no havia d'ésser la meva sorpresa quan en Daniel m'assegurà que el nostre amic, en oberta oposició amb son pare, havia