dictaminat en aquell sentit! — ¿On és, doncs, la divisòria del seny i de la insània? —pensava jo, no arribant a capir de cap manera que un enteniment tan reflexiu com el d'aquell jove seguís acceptant de pla tot el que potser no havia llegit sinó en revistes d'una escola nova, essencialment materialista. Calia que ses conviccions fossin ben arrelades; i com que, per ésser contràries ja no sols a les meves, sinó fins a les de doctors experts, m'havien de semblar falses, vaig desconfiar ara més que mai de sos judicis.
— Què em diu, home! —vaig fer, exterioritzant la meva sorpresa. —Ja el conec, en Giberga. I ¿ell ha dit això en autos?
—En... en... autos, sí senyor; i havent son pare estat metge de casa tota la vida. Però no ho estranyi, no ho estranyi — prosseguí en Serrallonga mirant-me de fit a fit i somrient. — No el deu conèixer prou, a aquell jove. Ell, ell sí, que és boig!—
I aquí esclatà en una rialla que em va espantar pel que tenia de cascada, d'esquerdada, d'estranya.
— Figuri's si... d'allò... si ho ha de ser, que s'ha atrevit a dir que ho sóc jo i que també ho són les meves germanes... aquelles... aquelles... a qui dóna la mà. Em recorda aquell que conten, d'un manicomi... sap?... un que, ensenyant els seus companys d'infermeria, no els trobava sinó una arrel, que era que no sabessin veure que ell era l'Esperit Sant.—
Dit això, tomà a esclafir la rialla i es quedà captant la meva aprovació, quan jo qui sap on era de confós, estranyat i entristit alhora.
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/92
Aquesta pàgina ha estat validada.
