de Febo delia les colones de Hercules en locçident calçiguauen, los meus plorosos vlls mereixqueren veure la tant estimada donzella, que, partint se de vna cambra, gest, paraules, abraçar, ab altres mostres de amor estrema, de honestat enemigues, a vn enamorat presenta la figura: praticha, manera, graçia e gentil continença de la qual descriure deixe, perque la fi de la present, sol esguarda en fer pales quant la granea de ma desauentura les altres totes auança. E, per cas de mes aduerssa fortuna mia, lo darrer comiat al terme de ma hoyda arriba, en estil de semblants paraules: «Adeu sies, manyeta!» tancant la darrera sillaba vn desonest besar, lo so del qual les mies orelles ofene, no de menor ofenssa de la que sentran en la trista vall los de la part sinestra, dient los nostre Redemptor: «Anau, maleyts, al foch eternal!» quant, ab justa sentencia, en aquest mon formara les sues darreres paraules.
Partint se de la casa lo tant estimat enamorat, feu li present la Senyora de vna tan loçana e homil reuerençia, que sol la gonella feu estalui lo seu genoll esquerre no toquas la dura terra, senyalant ab la sua bella cara, tristor no pocha de la sua abssencia. Acompanya les sues espatles ab piadosa e enamorada uista, acostant se apres a vn pou, que poch espay della distaua. Ab la freda aygua assaia apartar de la sua afable cara, la color e calor que, en la no sangonosa, mas plaent e delitosa batalla de Venus, pres hauia; e, acostant se al carçre de la mia trista preso ho cambra, obrint la porta, fengi alegria de la mia vista, tanta com hauia mostrat vera dolor, al que en estrem amaua, de la sua partida.
