contra la sonorosa
Egida de Minerva s'estrellaren.
Allí Juno, de Júpiter esposa,
i ardent Vulcà lluitaren,
ni d'Apol les sagetes no hi mancaren;
d'Apol qui sempre banya
de Castàlia en la font sa cabellera,
i en el bosquet nadiu i en la muntanya
de Lícia placentera,
i en Patara hom l'honora i el venera.
La força, si mancada
de seny està, s'espenya i s'arruina;
l'Altíssim a la força temperada
a créixer l'encamina
i a la de crims fautora la estermina.
Tal veritat pregona
del gegant de cent mans la gran desfeta
i Arió, l'ardit caçaire, a qui mort dóna
castíssima sageta
quan lúbric perseguia a Febe inquieta.
Del món el cataclisme
la mare terra al veure es dòl i plora;
plora els fills rebatuts al negre abisme
per flama venjadora,
que l'Etna, que els cobreix, jamai devora.
Pàgina:Obres de Q. Horaci (1922).djvu/105
Aquesta pàgina ha estat revisada.
