de Deu ha vn be qui do si mateix infinidament en bonea, granea, eternitat, poder, sauiesa, amor e perfeccio, a be qui sia infinit en bonea, granea et cetera; e si lo be damuntdit fa aquest do sens que no n minua de si mateix; e del be qui dona e del be qui es donat ix vn be infinidament en bonea, granea et cetera, e es egualtat en lo be qui dona, e l be donat, e l be procehit; si aço es enaxi, la bonea de Deu es pus contraria a superbia, que no seria sens lo be donat e procehit damuntdit. E aço es per ço cor do no seria donat tan noblement en la bonea de Deu, ni no se n concordaria tan be ab humilitat; per la qual menor humilitat, la humilitat de Deu no seria tan contraria a superbia. E cor, segons les condicions d est arbre, la major contrarietat qui sia entre la bonea de Deu e superbia, sia atorgadora; per aço es maniffestat que en Deu ha be qui dona tot si mateix al be donat, e que del be qui dona e del be donat, ix be qui es donat. E con aço couenga esser enaxi, segons les condicions del arbre, per aço trinitat es maniffestada.
SI superbia hagues tan gran poder en si matexa, que de si matexa enjenrras infinida superbia en granea e en poder e en eternitat, e que d amdues
