Pàgina:Obres de Ramón Llull (1886).djvu/207

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


deffayliment. On si lo fil de Deu ha presa natura humana, major perfeccio ha Deus infusa en natura humana, que no fora si no hagues presa humana natura; e aytant con major perfeccio ha Deus infusa en humana natura, aytant la perfeccio increada e la creada son pus contraries a accidia, e a tot ço qui ab accidia sia concordant. E cor la major contrarietat qui sia entre perfeccio e accidia sia atorgable, per aço, en la major contrarietat, la encarnacio del fil de Deu es maniffestable.



DE FE E ESPERANÇA



DIX lo crestia al gentil: Fe e descreença [1] son contraris, e esperança e desesperança [2] son contraris. On con fe e esperança sien virtuts, e lurs contraris sien vicis, aytant con fe e esperança son majors, d aytant se concorden mils contra lurs contraris. On si lo fil de Deu se es encarnat, la fe qui creu la encarnacio, ni la esperança qui es per la encarnacio, no poden esser en home en pus alt grau en que son. [3] E si l fil de Deu no se es encarnat, fe e esperança pogren esser en home en major concordança e en pus alt grau que no son. E cor ço per que fe e esperança han major nobilitat, se couenga ab esser, segons les condicions del arbre, per aço en aquella majoritat e concordança

  1. Edit. lat. Fides et infidelitas.
  2. Edit. lat. Desperatio.
  3. Grau con que son.